23-f a la Vall d’Albaida: una història per escriure encara, 20 anys després

Publicat als dossiers de Vilaweb Ontinyent el 2001, pel seu interés, ho publiquem íntegrament en aquest 23 de febrer de 2008

Quan aquests dies llegim, escoltem o mirem els mitjans de comunicació de tots els àmbits, sembla com si uns esdeveniments que ens van afectar a tots, i molt especialment a aquells que vivíem a la IIIª Región Militar de Levante, es reduïren a unes imatges i sons de fets que van ocórrer al Congrés dels Diputats, a Madrid, o als carrers de la ciutat de València. Ben lluny de la nostra casa, en summa.
La distància dels vint anys transcorreguts no pot amagar els fets i les vivències dels valldalbaidins d’aleshores, encara que, en intentar recollir la documentació, descobrim l’oblit monumental, o la conveniència, dels historiadors pel que fa a la nostra comarca en dates tan properes.
Per això Vilaweb Ontinyent ha fet un esforç per recuperar la nostra memòria històrica al voltant del 23 de febrer de 1981, mitjançant la recuperació del que un mitjà de comunicació comarcalista, aleshores naixent, com era la revista Benicadell, va dir mesos després. També estem recollint les col•laboracions de la gent que ho va viure perquè ens relate els esdeveniments i com els van viure.
A tots aquests cronistes de la realitat nostrada, el més gran dels agraïments.

Rellegint i rescrivint la història
Coincidint amb l’aparició d’uns quants llibres sobre el colp d’estat frustrat (com Diecisiete horas y media. El enigma del 23-F, de Javier Fernández López. Ed.Taurus) aquests dies la premsa dedica pàgines i quadernets centrals als fets ocorreguts aleshores.
La Unió de Periodistes Valencians ofereix aquest dies una exposició a València amb imatges, textos i xarrades sobre el tema.
El diari Levante-EMV ho va fer diumenge 18 de febrer passat amb el suplement “La noche de los tanques”, en un intent de contar les coses que passaren a València.
Hi ha, com el diari El Mundo, que pretén rescriure la història, tot aportant noves investigacions en la línia de mostrar la implicació del CESID, el servei d’intel•ligència militar. Un dels principals actors d’aquells moments, el diari El País, immers des de fa temps en una guerra mediàtica amb El Mundo, li ho retrau.
Les televisions ens inunden d’imatges oficials que, no per més vistes, han perdut la força del seu color destenyit. A destacar els refrescants “30 minuts” de la TV3, en què rescata els testimonis de generalots i militarets.
Les emissores de ràdio ens tornen a posar els seus directes colpidors i colpistes.
I Internet ens permet rescatar-ho tot amb arxius d’imatge i so.
Però de tota la informació vessada, quina és realment significativa?
Quina informació encara, a hores d’ara, se’ns amaga o tergiversa?
Realment quins han sigut els efectes d’aquella assonada, suposadament fracassada?
Hi va haver la suposada “trama civil” del colp?
La investigació d’implicats i responsables s’ha aturat definitivament?
Segurament haurà de transcórrer molt de temps perquè el degoteig de dades i testimonis, contraposats ben sovint, ajude a esclarir un poc el tema. Segurament això serà possible quan actors i persones implicades hagen desaparegut.


El colp d’estat a la Vall d’Albaida
La Vall d’Albaida va viure amb angoixa aquests esdeveniments. A la Vall no va haver tancs pel carrer, però sí que va haver “elements civils”, els sometents i els membres d’una extrema dreta que encara cuejava, que s’arribaren a passejar impunement pels carrers d’alguns dels nostres pobles, amb pistolots, paraules i gestos amenaçadors. D’altres feixistes es presentaren a les casernes de la Guàrdia Civil “per a rebre ordres”, posant-se a disposició de les autoritats militars que havien segrestat el poder durant aquelles hores. I els més agosarats volgueren prendre algun ajuntament democràticament constituït.
També la història d’aquell malaurat dia està plena de gent valerosa, de sindicalistes ontinyentins que eixiren al pas d’aquell intent d’involució i controlaren ciutat i polígons al si de la democràcia. I de cremes de carnets d’afiliacions compromeses,... i de fugides furtives i prudents passades a la clandestinitat, encara que foren momentànies. També hi havia qui estava estudiant oposicions, que era “apolític” i ara els veus ficats a tots els fregats; polítics, clar.
Era temps d’una democràcia amb molts dubtes, precària potser, on hi havia a qui li venia a contrapèl això de condemnar el colp d’estat. Era temps de preautonomies i discussions de l’article 143 o 151 de la Constitució per arribar a l’autonomia.
De tot això en coneixerem detalls a partir d’ara. I us convidem a què ens aporteu els vostres testimonis. Entre tots podrem omplir aquest trencaclosques, i fer-nos una idea més plural i completa del que va suposar aquell 23 de febrer de 1981.

De tot això només fa vint anys




ARTICLES D'AQUEST DOSSIER:

Benicadell: testimoni del 23-F a la Vall d’Albaida en 1981

Fa ja 20 anys, o només fa 20 anys?, per Ramon Juan Revert

Nit de ràdio i telèfon, per Lluís M. Segrelles

23 de febrer de 1981 en Aielo de Malferit, per Joan Bravo i Maria Chapí

El meu 23-F, per Clara Guerola